"Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll: però jo he vist la pluja a barrals sobre els bots, i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa: sota els flandes i els melis, sota els cedres sagrats."  Aquesta primera estrofa del poema Nocturn per a acordió, de Salvat-Papasseit, és el que m'ha vingut al cap després d'haver vist les obres de Ramon Mir Pipió, ell que ha dividit el seu interès i professió entre les arts del moble i la pintura. Fustes i fustotes s'organitzen en un collage de direccions diverses per recordar aquelles construccions espontànies que ha vist viatjant a Colòmbia i que formen part de la cultura de la favela.

La fusta com a material pobre que ens remet a l'escalf, al revestiment, a l'acolliment, a la fibra vegetal com a prolongació dura de la nostra pell i que ens reconcilia amb la natura. Les fustes velles tenen memòria, bé siguin taulons de via o transportades a l'atzar riu avall. Això és el que ens recorden les composicions de Ramon Mir. I de nou, Salvat-Papasseit ens companya en aquest viatge per les fustes del temps a l'ofici que més m'agrada:

Aquests són també homenatjats per Ramon Mir al seu quadern d'escrits perquè les seves composicions de fustes i fustotes prenen el sentit d'aquells inicis de I'avantguarda que començaven a salvar les matèries pobres, l’art primitiu i els objectes de la cultura popular. Torres-García és un gran exemple de les composicions abstractes en fusta, matèria amb la qual va construir algunes joguines.   I diu Salvat-Papasseit: "I encara hi ha un ofici que és ofici de festa, el pintor de parets: si no canten abans, no et fan una sanefa, si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc: un pis que hom veu al sostre que el feien i cantaven: tots porten bata llarga de colors de paret." Ramon Mir també s'ha vestit amb bata llarga de pintor, però no per pintar parets, sinó per oferir-nos parets ja pintades, fetes de fusta amb graffiti, de cartells estripats per la pluja i el pas del temps, el que els francesos en diuen déchirures i també fustes que amb roses, blaus i colors poc dramàtics ens apropen a la favela pobra, i a estones feliç, d'altres cultures que coneix a través del viatge.

Ramon Mir és un home tranquil que, com tothom, amaga moltes coses. Té una relació estranya amb la Vida. Mentre els seus dies semblen anar passant amb total placidesa, en
un entorn afable que li marca el caràcter, la seva pintura intenta d'expressar poderoses contradiccions. Dit d'una altra manera, tinc la impressió que li agrada més allò que viu que
no pas allò que veu. 

La pintura és la seva manera de salvar aquesta distància, de fer que els seus instruments naturals -sensibilitat i intel·ligència- li ajudin a  encerclar, a domesticar una realitat que el provoca constantment. Hi ha molta ràbia continguda en la serenitat absoluta d'allò que crea, com si fos una venjança contra el món: jo puc dominar el caos, sembla proclamar, mentre el caos continua existint allà fora. No és estrany que en algun moment hagi definit les teles com a finestres cap a altres realitats. Realitats interiors i exteriors, perquè és aquí, en aquesta doble dimensió on hi ha el conflicte. I sense conflicte, no hi ha art que valgui: no hi ha art que ens ajudi, als espectadors, a caminar. 

No podem definir Ramon Mir només com a pintor: és un artista total, al marge de les tècniques que utilitza per expressar-se. Un artista conscient del seu lloc al món, un món però que es va destruint i esborrant com la textura de les parets que ens presenta avui. Aquest home neix en el si d'una família menestral amb sensibilitat artística, dedicada als mobles, ofici que ell estudia i continua. Hem d'entendre que això correspon a una ciutat que ja no existeix, una Barcelona modesta i burgesa alhora, ferida però fidel a una cultura i unes arrels: una ciutat en definitiva prèvia a la globalització, el turisme i el consum.

escrostonat, que l'ha tacat d'humitats, sinó també el temps com a artista col·laborador en el llarg període de creació. Temps i espera: la vida, doncs. Ell, més avesat a aquest procés, ho diu d'una altra manera: deixar treballar els materials.

Altres temes han preparat els camins per arribar als murs abandonats que conformen aquesta formidable exposició, aquests murs solitaris que no semblen queixar-se de res Mir ha treballat versions contemporànies dels bodegons -elements també abandonats i solitaris- o la sempre temptadora vista d'una biblioteca. Què és una biblioteca sinó la disposició ordenada de diferents moments? A Ramon Mir l'apassiona la història, no sé si això es correspon amb aquesta manera de crear: El que sí que està en l'origen d'aquests murs és la seva dedicació a pintar boscos, cada cop més introspectiu, fins al punt que al final no era ja la plasmació de la natura sinó de la seva pròpia experiència del bosc, un espai mític i uterí i fosc i viu. En el fons, Ramon Mir està pintant les seves arrels, allò que el lliga a la vida, i no és estrany que hagi evolucionat cap al collage, perquè és precisament la vida la que ens ensenya a superposat capes de significat. Compte però: un bosc és això, capes, espais, camins. Finalment, aquí hi és present la història d’ara mateix, en aquest “capricis” tenyits de política, i tot lliga perfectament. Hi ha la ràbia continguda que jo apuntava abans i que podem rastrejar en tota l’obra, per sota de la serenitat aparent , com un dissolvent que li va arrencant a la pintura qualsevol intent de bellesa artificiosa, de complaença i de mentida.